La tècnica constructiva de la pedra en sec

La pedra en sec és una tècnica constructiva que empra la pedra com a únic material de construcció, aparellada en sec, sense cap mena d'aglomerant en la unió de les peces. Es tracta d'una construcció que resol la funció mitjançant la correcta disposició de cada pedra. Les diverses formes i mides s'encaixen com en un trencaclosques per treballar de manera conjunta i formar un sistema, en comptes d'un muntó de pedres. Este és l'únic requisit per obtenir la gran resistència i estabilitat estructural que caracteritza esta tècnica constructiva.

La pedra en sec és una tècnica constructiva emprada des de ben antic, des del moment en què les persones necessiten construir elements per cobrir necessitats, siga marcar una fita, delimitar un espai amb una paret o construir-se un refugi. A banda de les construccions que es mantenen en peu i que podem datar, com les de la cultura talaiòtica de Mallorca i Menorca (Naveta des Tudons: 1000 a.n.e.) o els broch d'Escòcia (Broch de Mousa: 100 a.n.e.), podríem dir que des de “sempre” s'ha construït amb pedra seca, perquè l'alt grau de complexitat tècnica d'estes construccions més reconegudes no apareix de sobte i perquè les necessitats que van sorgint es resolen amb els recursos disponibles al seu entorn. Llavors, en zones on abunda la roca, comença a desenvolupar-se la cultura de la pedra en sec des del principi, i a poc a poc i amb enginy, van generant-se elements construïts cada vegada més complexos segons els requeriments de les noves necessitats.

La pedra seca es vincula habitualment a zones rurals, donada l'abundància de matèria primera en aquest medi i la relativa novetat que suposa el model habitacional de les ciutats, tal com les entenem avui en dia. S'ha emprat, principalment, per a construir els elements que permetien desenvolupar les activitats agropecuàries i, paral·lelament, els que ordenaven tot el territori. Els marges i les parets han configurat els paisatges actuals, anivellant els pendents, delimitant propietats i assagadors, establint fites, definint els traçats dels camins i estructurant tots els sistemes hidràulics. La seua utilització ha estat tan predominant que podem considerar que l'ordenament territorial històric ha definit el paisatge amb la pedra seca.

La candidatura de la UNESCO va venir a proposta de diversos països de l'arc mediterrani, perquè en esta zona les construccions de pedra en sec són molt abundants. Així i tot, la pedra seca la podem trobar en qualsevol part del món, sempre en zones on hi ha roca.

Als anys 80 van començar a sorgir moltes associacions de protecció del patrimoni construït amb pedra en sec. Es tractava d'agrupacions locals d'àmbit rural que pretenien divulgar el valor els elements construïts al seu terme municipal, fent excursions de reconeixement, generant inventaris, organitzant jornades, etc. Tota aquesta tasca va anar calant entre l'entorn més pròxim, permetent al veïnat conèixer el seu propi patrimoni rural, fins aleshores desconegut i menyspreat. Passats els anys, esta tasca de divulgació ha anat creixent i l'interés inicial d'unes poques persones ha generat projectes de molta major envergadura i una gran xarxa de col·lectius amb les mateixes afinitats.

Des de fa uns anys, a molts pobles on hi ha gran abundància de construccions de pedra en sec, han començat a traçar rutes de la pedra en sec, visitables per al públic i amb guia explicativa en molts casos, de manera que qualsevol persona pot recórrer estos paratges de forma gratuïta i descobrir la gran diversitat d'elements que existeix.

Vilafranca: Museu de la Pedra en Sec, Ruta del Pla de Mosorro (2 Km), Ruta de les Virtuts (1,4 Km), Ruta de la Parreta (4 Km).

Fageca: Ruta de la Pedra Seca (10 Km)

Mallorca: Ruta de la Pedra en Sec (GR-221) (173 Km)

Vistabella: Ruta de la Pedra Seca (5 Km)

Llutxent: Ruta Pedra Seca (9,3 Km)

Tírig: Ruta de la Piedra Seca (9 Km)

La Iglesuela del Cid: Ruta de la Piedra Seca (9 Km)

Sector agropecuari: Les explotacions agropecuàries que s'han industrialitzat, han resultat dependents de l'energia i els recursos cada vegada més escassos. Esta tendència no resulta viable a llarg termini perquè la industrialització genera una contaminació que només aporta problemes ambientals i de salut, amb un rendiment productiu menor del que s'esperava. Cal revertir este procés i tornar a cultivar des de l'equilibri amb la natura, no es tracta de salvar el planeta, sinó l'equilibri ecològic que ens permeta viure-hi en ell. El manteniment o construcció de marges, encara proporciona molt de treball hui en dia. Més enllà dels marges agrícoles, també hi ha demanda per construir-ne en jardins de xalets i cases de camp perquè, en definitiva, és l'opció tècnica més viable a llarg termini.

Urbanisme: La crisi ambiental en què ens hem submergit en estes primeres dècades del s. XXI, ens obligarà a buscar nous models més sostenibles, adaptats al procés d'urbanització social actual. La pedra en sec és un recurs adaptable per a plantejar els nous espais públics de les ciutats, de manera que la natura puga entrar dins les ciutats. La pedra en sec ja s'està aplicant en algunes obres públiques, com als marges d'escollera de moltes carreteres, al Parc de Capçalera, a l'entorn del dipòsit d'aigua municipal de Geldo, etc. Els empedrats als carrers permeten la transpiració i redueixen les humitats a les cases.

Patrimoni: La recuperació del patrimoni material, més enllà dels marges, és una eixida professional que permet posar en valor elements històrics com els senders (Vall de Gallinera i Vall d'Ebo), refugis de canteros (Bateig, Elda, originals de principis del segle XX) o trinxeres (Trinxeres de la Sabuquera, Alcublas, originals de l'any 1938). Hi ha moltes subvencions disponibles per a reparar patrimoni de pedra en sec, i poca gent amb ofici per treballar-hi.

Edificació: L'estètica pròpia que presenta la paret de pedra cada vegada és més valorada i comença a introduir-se en els revestiments de les parets de les cases. Esta eixida professional és la que més feina està donant als margenadors actualment. També podem trobar alguns edificis de recent construcció on la pedra en sec forma part de la seua estructura, com el Bombo de Tomelloso, construït l'any 1968, la Cúpula Àgora dels germans Roca, o el centre social de Villavés (Burgos), fet el 2016.

Resistència al sisme: Malgrat la idea generalitzada que les construccions de pedra en sec no funcionen bé davant dels terratrémols, perquè estan formades per components solts, hi ha exemples d'arquitectura històrica de fàbrica en zones d'alt risc sísmic, incloent-hi les de pedra en sec, que demostren la seua resistència. La tesi d'Enrique Ramírez estudia com s'ha construït esta arquitectura en Egipte, Grècia, Roma, Bizancio, Perú, Iran i al gòtic mediterrani, «en molts casos presenten elements constructius comuns en distintes zones geogràfiques davant una mateixa amenaça concreta i global com són els terratrémols».

El principal benefici mediambiental dels marges de pedra en sec és la seua capacitat de regulació hídrica perquè funcionen com una capa de drenatge, deixant eixir a poc a poc l'excés d'aigua quan plou, mantenint la saó al terreny i nodrint els aqüífers. El drenatge progressiu de l'aigua de pluja evita el col·lapse dels marges davant la gran espenta del terreny banyat, amb el què es manté la fertilitat de les terres, evitant l'erosió que es produiria per l'arrastre dels sòls en un episodi de fortes pluges, si no hi existiren els marges. A banda del manteniment de la fertilitat de les terres que beneficia la pràctica de l'agricultura, en general, les construccions de pedra en sec aporten una biodiversitat a l'entorn que també beneficia directament als cultius ecològics.

Però, més enllà de l'àmbit concret de l'agricultura, els avantatges ambientals de les construccions de pedra en sec també contemplen la sostenibilitat, la integració paisatgística i certes propietats tèrmiques, sísmiques i ignífugues que resultaran fonamentals de cara al canvi climàtic. La tècnica constructiva i tots els elements de pedra en sec, en general, s'inclouen dins les Solucions Basades en la Natura (NBS) i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

La sostenibilitat de les construccions de pedra en sec es fonamenta en la seua nul·la petjada ecològica: la pedra no és un material de fabricació, la natura ens l'ofereix en abundància i podem disposar d'ella lliurement; no s'utilitza energia durant el seu procés de fabricació, ni per al transport, ni durant la construcció; també podem reutilitzar-la perquè es degrada molt lentament; i tampoc empra aigua, ni aporta residus contaminants al terreny quan es deterioren les construccions.

Els marges sostenen la terra del bancal i li generen una càrrega horitzontal al mur que fa que es deforme en la seua part central, conformant les habituals “panxes”. Posem per cas que plou i l'aigua acumulada al terreny augmenta la càrrega horitzontal sobre el mur, perquè ara el terreny pesa més amb l'aigua. La part interior del marge està formada per una capa de pedra més menuda que actua com un drenatge, cosa que permet evacuar l'aigua ràpidament. Si esta capa de drenatge no s'ha executat correctament, la persistència d'esta càrrega addicional (l'aigua que no pot eixir) el farà col·lapsar. Per això, molts marges s'enderroquen durant algun episodi de fortes pluges.

Els marges que incorporen ciment formen una pantalla que no permet esta ràpida evacuació de l'aigua i col·lapsen de manera sobtada, per això, mai s'han de fer amb ciment o terra entre les pedres, sempre han d'executar-se en sec.